Text

Reobro aquest blog després d’un temps inactiu. El reobro motivat pel mateix que el vaig obrir en un inici, per buscar lo más vital. Aquest cop no es tracta de cap aventura inciàtica a l’exterior, no trobareu viatges en bus compartint seient amb gallines ni tampoc diferències entre el castellà i l’espanyol d’amèrica. El reobro amb la intenció de donar a conèixer noves maneres de consumir, noves marques o iniciatives interessants que des d’aquí ens ajuden a fer poc a poc un canvi de model econòmic, i ens ofereixen la possibilitat de ser coherents amb els nostres valors a l’hora de comprar.

Totes les entrades referents a aquesta nova secció quedaran emmarcades sota l’etiqueta #consum singular i començarem amb el món de la moda.

Així doncs, obrim aquest nou capítol amb les botigues Moltacte que són molt més que outlets on trobar primeres marques de moda. A Moltacte trobaràs persones disposades a fer que la teva experiència de compra sigui única. Darrera d’aquesta botiga hi ha un projecte sòlid d’integració social de persones que pels seus transtorns mentals severs pateixen l’estigma de la societat. A trevés de la feina i de la industria de la moda, Moltacte canvia la mentalitat d’aquestes persones i els ofereix una oportunitat des de la normalitat, desmuntant prejudicis i generant confiança en ells mateixos. 

Comments

Layla, Eric Clapton i Wynton Marsalis

sommeliermusical:

Avui el Sommelier Musical té ganes de presentar-vos un clàssic no exempt de polèmica, que figurà en el número 27 (de 500 cançons) en l’enèsima llista de Rolling Stone sobre les millors cançons de la història de la música popular.


Eric Clapton, Jim Gordon i Duane Allman són els tres responsables que “Layla” sigui una cançó coneguda arreu del món. Aparegué per primera vegada el 1972, quan Clapton era guitarrista a Derek and the Dominos, en l’àlbum Layla And Other Assorted Love Songs, i hom en recorda molt, també, la versió acústica que preparà per al seu Unplugged del 1992. Tot i això, el Sommelier Musical ens parla d’una versió en directe a dues mans entre Mark Knopfler i el propi Clapton, en el concert que es féu al Royal Albert Hall de Londres el 1997 per recollir fons per a les víctimes de l’explosió d’un volcà a l’illa caribenya de Montserrat. Clapton amb una acúsitca i Knopfler amb una Gibson Les Paul sorprenen el públic amb una mena de divertimento preciós.

Eric Clapton dedicà “Layla” (basada en La història de Layla i Majnun, del poeta persa Nezami), com molta gent coneix, a la model Pattie Boyd, que aleshores estava casada amb George Harrison, íntim amic de Clapton. Alguna cosa canvià en Boyd, que el 1977 se separava de Harrison per casar-se amb Clapton el 1979. Tot i això, la relació entre ambdós músics seguí essent bona, i fins i tot Harrison assistí a l’enllaç.


Avui, però, us presentem la versió que Clapton treballà amb el gran trompetista Wynton Marsalis per al disc Play the blues, enregistrat en directe el 2011 al Jazz at Lincoln Center. A banda de recomanar-vos que escolteu la cançó, us convidem a comprar el disc perquè és un acostament molt sincer de Clapton al so de New Orleans, amb una banda d’una qualitat excel·lent, liderada per Marsalis. Si bé reconeixereu el tema (com succeeix amb tants clàssics), percebreu la cadència de New Orleans, el seu pes, el seu tempo, el seu blues. Un regal.

Source : sommeliermusical

Comments
Text

Travel is the only thing that you buy and makes you richer. | Create infographics

Comments
Gods are all around, but India is still in the heart of all of them. 

Gods are all around, but India is still in the heart of all of them. 

Comments
Text

"Mumbai, Mumbai, son dos paraísos"

Sí, ja sé que la cançó de Mecano deia Hawai i Bombay, però després del meu viatge a Mumbai puc afirmar que en el mateix Mumbai, hi ha dos paradisos. 

Arribàvem a la gran ciutat a les 12 del migdia, amb unes hores de retard, i després de 12 hores de trajecte en una llitera força petita. Durant la nit no vaig poder dormir ni un parell d’hores, per la incomoditat de la llitera, per haver d’estar tancant la finestra que s’obria cada 5 minuts, i perquè ens va tocar estar al final del bus, fet que significava estar sobre les rodes, i que a cada irregularitat de la carretera (n’hi ha moltíssimes) fèiem un bot que en més d’una ocasió em va fer volar fins a tocar el meu cap amb el sostre del bus. No exagero. Ja en arribar vam adonar-nos que allò no era Ahmedabad, i ens vam menjar dues hores de trànsit. Trànsit de veritat, no retencions d’aquelles del Papiol. La calor, la pols, l’esquena i tot plegat feia que tinguéssim unes ganes boges d’arribar a l’hostal, encara per descobrir. 

Com tot turista que arriba a Mumbai, ens vam dirigir a Colaba, al sud, el barri on hi ha totes les “coses boniques”. És el barri més internacional, hi ha botigues i restaurants de tot tipus (vam gaudir molt a Le pain quotidien), hi ha un gran arc de triomf que tanca la ciutat pel mar (Gateway of India), i hi ha el gran hotel Taj Mahal, que recordareu perquè va ser on van posar les bombes fa uns anys en la cadena d’atemptats que la Esperanza Aguirre, entre d’altres, va viure en primera persona.

Nosaltres, a recomanació del Borja, ens allotjaríem just darrere del Taj Mahal, en plan “paladar de ric, butxaca de pobre”, a l’Hotel Carlton, que per fora feia molt mala pinta però que per dins era un lloc molt digne, amb els millors lavabos que he vist i gaudit fins ara a la Índia, amb aigua calenta a la dutxa, i tot per només 8€ la nit.

Després d’una bona i merescuda dutxa, vam fer un brunch a Le Pain quoitiden…OMG! Un cop alimentats com occident mana, vam dirigir-nos als llocs típics que la Lonely Planet ens deia que no podíem obviar, i així vam visitar la Universitat de Mumbai, l’estació de tren Victoria Station, plagada de gent com podeu veure en el video, el Oval Maidan i algunes coses més properes a Colaba.

Per la nit vam anar a fer unes birres a Yuhu, que sembla súper divertit pel nom, però no hi ha gaire cosa a fer tampoc. 

Mumbai et pot transportar a diferents racons del món segons on estiguis.

Davant la universitat, en el parc on es juguen més de 50 partits de criquet simultanis, sembla que estiguis a Cambridge o a Boston. Però a velocitat i nivells de població indis, és a dir, tot elevat a l’enèssima potència. Un dels dies vam passar una estona intentant entendre com va el joc del criquet, perquè sembla baseball però no ho és! Tenen unes normes estranyes que encara no he aconseguit esbrinar del tot. Val a dir, que en aquell parc només hi pots estar si estàs disposat a estar mirant els partits i de manera molt atenta, en el moment que et despistes i et poses a parlar amb l’Amanda, una bola de goma s’estavella al teu front i et deixa grogui, com em va passar a mi. Sort que em va donar al front! Aquesta va ser l’excusa per a que em deixessin jugar amb ells, bé, bàsicament fer uns quants tirs. Es pensaven que no en tenia ni idea, i clar, al meu Dorm de la uni ja havia practicat, així que vaig batejar prou bé per ser un principiant. Al críquet, el batejador és una mescla entre un jugador de baseball i de golf, perquè el moviment que es fa al batejar és més semblant al swing, però l’objectiu és el del baseball.

Davant del mar, Mumbai et transporta a Barcelona, al passeig marítim, sense els guiris, que som nosaltres! 

Davant de Gateway of India vas directe a Paris i al seu arc de triomf, i amb una mica de sort algunes productores de Bollywood et contractaran per sortir com a extra a una peli. Això no ens va passar, però ens vam sentir com a estrelles igualment, ja que tothom volia fotos amb nosaltres, com si fóssim actors i actrius de Hollywood. 

Una altra de les sorpreses de Mumbai ha estat comprovar l’eficiència dels trens, i no parlo amb ironia! Ojalà la Renfe tingués aquesta eficiència! Els trens són sense porta, i això, sumat al fet que paren molt poca estona, una mica com els busos de Nicaragua que sembla que mai s’aturin del tot, fa que et sentis com una estrella de l’última peli d’acció del Tom Cruise, quan has de pujar al tren en marxa i obrir-te pas entre la multitud que ja hi ha dins el vagó. L’aire acondicionat, com podeu veure a la foto també és diferent… un sostre ple de ventiladors, i com les portes van obertes, ja fan via!


 

Encara no he visitat tota la Índia, i potser sóc una mica agosarat, però tinc la sensació que Mumbai és la Índia a “petita” escala. En aquesta megaciutat trobes totes les religions existents al país. Hem pogut visitar temples Hindús, Jainistes, Cristians, i per suposat la gran Mesquita que s’estén en un braç de mar, deixant-nos postals d’una posta de sol com aquesta.

En un d’aquests racons amagats de la ciutat on regna la pau i on l’únic soroll és el dels joves que juguen a críquet, uns nens d’uns 7 anys em van ensenyar a fer anar un estel, que ells teníen sostingut molt i molt amunt. Estaven practicant pel Kite International Festival que tindrà lloc aquest mes i pel que jo hauria també de començar a practicar! Va ser un d’aquells moments de nens que tan m’agraden.

El dia 30 per la nit vam sortir de festa! Sí, ho dic així d’emocionat perquè és la primera nit que sortim. I ja que estàvem, ho vam fer a lo grande, a la millor discoteca de la Índia el 2010 segons el TimeOut, al Blue Frog. Tot caríssim, i a les 3 al llit, que a les 2 ja tanquen, però va estar molt bé, i vaig aconseguir que el Dj poses Danza Kuduro, així que tots contents, sobretot l’Amanda i jo, que trobem a faltar la festa de Nicaragua!

Aquella mateixa nit, aconseguiria parlar amb el Shekar, un noi a qui ja coneixia molt perquè és el coprotagonista de Sueños de Índia. L’autor i protagonista del llibre, en Jesús Menéndez, em va facilitar el seu telèfon i en aquell moment vaig saber que podria transportar-me físicament als llocs on ja havia estat a través del llibre, a l’slum més gran d’Àsia, a Darhavi.

Pels que no conegueu, Darhavi és l’slum (un slum és un barri d’aspecte similar a les faveles de Brasil) més gran d’Àsia, d’un espai de 2km quadrats i on hi viuen i conviuen 1.6 millions de persones vingudes d’arreu de la Índia per buscar una feina i una vida millor a la gran ciutat. La immigració és un fenomen global, i a tot arreu, les famílies que han de deixar el camp i van a la ciutat, sempre han trobat dificultats en l’assentament, i Mumbai no és una excepció. Pot ser que conegueu també l’slum perquè es va fer famós per la peli Slumdog Millionaire. Pel·lícula que genera debat entre la comunitat de Darhavi. Hi ha qui creu que els ha obert una porta al món, i gràcies a la peli se’n parla; hi ha qui detesta que per culpa del film ara vinguin turistes a veure’ls; i tothom coincideix en que el nom de la producció no és l’adequat, que ells no són gossos de l’slum, que en tot cas la pel·lícula s’hauria de titular SlumKing Millionaire. També critiquen que es faci èmfasi en les drogues, la violència o els mals vicis que també la societat occidental té, i que com a tot arreu, també a Darhavi són minoritàries. La veritat és que Darhavi no em va sorprendre, ja havia llegit força. El que em semblava més fort de la visita era poder conèixer en persona al Shekar, un noi de 20 anys que viu entre la tradició i la modernitat, i els diferents racons sobre els que tantes hores havia llegit. 

Bueno Uri, i l’slum què? Doncs l’slum és com reduir Mumbai a 2 km quadrats. Hi ha de tot, botigues, bars, restaurants, cines, temples, mesquites, parcs improvitzats, i feina, molta feina. A Darhavi no hi ha atur, és la fàbrica de Mumbai i les produccions que allà es duen a terme traspassen fronteres, arribant a treballar amb materials europeus i exportant pa i galetes a Dubai. El barri està dividit en sectors, n’hi ha cinc de principals. És una mica com si visitessis el Poble Espanyol de Barcelona, que hi ha tots els tallers i artesans, però a lo grande i real. Vam veure tot el sector de reciclatge, i el Shekar ens va detallar cada pas que fa un bidó de plàstic o d’alumini des que arriba fins que és venut a les empreses. Alguns de nosaltres no havíem vist mai com es feia el plàstic, i allà ho vam veure, el plàstic i els cables! La gent que arriba buscant una feina, comença un període d’entre tres setmanes fins a dos mesos, depenent de l’ofici, de prova, només d’aprenentatge. Tenen un petit sou i amb ell es paguen un fee mensual de menjar, que els hi serveixen a la cuina del seu districte, per dir-ho d’alguna manera. Un cop ja saben l’ofici, tenen un sou més elevat i poden incorporar-se a altres empreses de l’slum dins el mateix sector. 

El segon sector que vam visitar va ser el del cuir. I d’aquí destacaria no només la qualitat de la pell, sinó els recursos humans. Hi ha una peculiaritat, que de fet existeix sempre al barri, i és que els sectors són majoritàriament d’una religió. Dic majoritàriament perquè no és cap norma ni cap raó excloent, però per exemple en el cas de la pell, els hindús prefereixen no treballar-hi, en provenir la pell del seu animal sagrat, la vaca. Així doncs, són els musulmans els encarregats del cuir. La composició religiosa de l’slum és 40% musulmans, 40% hindús i 20% cristians, més o menys, i no hi ha problemes de convivència, més enllà d’uns fets puntuals que van passar fa anys. De fet, hi ha temples en que estan les figures de totes les religions, aprofitant així el reduït espai i posant en pràctica la llibertat de culte.

Finalment vam poder tastar una espècie de pasta de full, del sector forner, també conduït pels musulmans. Una pasta de full que s’empaqueta, se serveix als millors restaurants de la ciutat i fins i tot s’exporta a Dubai entre altres països. 

Vistos aquests tres sectors per fer-nos una idea, el Shekar ens va mostrar també el laberint de carrers i carrerons sense llum on estan les vivendes pròpiament. I ens va dur a la seva, on ens va deleitar amb algunes mescles de remix que ell fa en el seu temps lluire com a Dj. Té una mescla molt bona de Macaco amb música Índia que en breus ens farà arribar. 

Dic en breus, perquè ara mateix el Shekar està de peregrinació a un temple que hi ha a la selva de Kerala, al sud del país. Ens va explicar que ha estat dos mesos fent bondat, sense calçat, vestint camisa i mocador negre, i amb un protector dels seus Déus penjat del coll. L’única cosa que se li ha resistit és la temptació de fumar, que ho fa d’amagat. Té uns amics que tenen un negoci textil, i allà quan els visita fa uns pitis. Els nois treballen 12 hores al dia i són capaços de cosir un munt de dissenys de pedreria que després venen a les grans marques. Fan força diners.

Vam compartir unes 4 hores a Darhavi i no vaig veure cap persona en actitud de pobresa. Normalment quan es pensa en un barri d’aquestes característiques es pensa en gent sense sostre o pidolant, i no és el cas. És cert que les condicions de vida i de treball són dures, i cap de nosaltres voldria haver de viure així, però la gent a Darhavi té una feina, té un sou, paga un lloguer, va a missa, compra, consumeix, i fins i tot hi ha gent rica, que continua vivint allà per l’arrelament familiar i del barri, una mica com els Alcántara que tornen a San Genaro. Això sí, els banys són compartits, i hi ha poca privacitat en tant que les famílies són molt nombroses i han de compartir espais molt reduïts.

Sé que aquest cop el text està sent molt llarg, però és que se m’ha acumulat la feina! jeje

Deixant de banda Darhavi, Uri, on són els contrastos que poses al títol del post? Doncs a tot arreu on us heu traslladat llegint (excepte l’slum), hi ha contrast, perquè a cada racó de la ciutat veus com el ric i el pobre, i quan dic pobre dic gent que viu a les voreres i que cuina el que pot al carrer, conviuen sense que el primer s’immuti. Famílies senceres que dormen a la intempèrie davant el Taj Mahal Hotel i no passa res. Surts d’un bar la nit de cap d’any i no et trobes gent borratxa o fent l’animal com a Barcelona, et trobes mares joves que et demanen menjar pels nens. Tu acabes de gastar 100 Rs en cervesa i ells allà mateix, en el mateix carrer no tenen per alimentar-se. I això a mi em costa. Si passes és quedar-te indiferent, és tot el contrari d’aquell "Haz tú lo mismo" , i si et pares, ho fas cada cop? Reparteixes per sentir-te bé amb tu mateix? Quin és l’objectiu de la teva donació? És tot molt confús i a mi em costa d’acceptar. No entenc com la gent d’aquí pot conviure amb aquesta indiferència d’acceptar la injustícia que veuen cada dia. Quan ho veus penses, que ningú s’ha plantejat fer alguna cosa per aixecar del terra aquesta gent?

I entre tots aquests dubtes i pensaments vaig passar la meva nit de cap d’any a Colaba. Això sí, després d’haver estat el centre d’atenció a Gateway of India, sortint per la tele i tot en el moment de les “campanades”. No he pogut trobar el vídeo, però bueno, ens vam sentir com famosos.

La tornada a Ahmedabad va ser molt millor, vam poder dormir al bus, ja que aquest cop no estàvem al final, i tot i que vam haver de córrer molt per agafar-lo, vam poder arribar bé.

Tres dies de classe i avui ja tornem a marxar, aquest cop cap a Udaipur i Mount Abu. Anem en tren, així que ens espera una nova experiència… en principi són només cinc horetes, així que serà una nit curta.

Molt bon 2012 a tots i totes! 

Una abraçada!

P.D.:Felicitats als que heu arribat al final del post, deu ser un tostón! Ara que ja sou aquí, no costa res deixar el vostre comentari, així que ja sabeu!

Comments
Text

La nit de Nadal a un restaurant de “luxe”, amb gent que no fa ni una setmana que conec (excepte l’Amanda), sense turrons ni polvorones, amb una festa posterior un tant estranya que s’acaba a les 7 del matí veient sortir el sol des del meu dorm.

Una nit de Nadal amb un tió virtual que m’ajuda a fer un repàs de l’any i a compartir aquest dia especial amb els meus.

Un dia de Nadal amb una estona de reflexió a l’església de St. Francesc Xavier d’Ahmedabad, i amb una volta per la ciutat veient molts pessebres com el de Betlem.

Un Nadal en que fa un any que no hi ets. Gràcies però per haver-nos ensenyat que hem d’aprofitar cada minut que estem aquí, que només val estimar i viure intensament. Et trobo a faltar Blanca.

Un Nadal en que també celebrarem l’aniversari de l’Amanda, amb un soparet de casa per tancar el dia. 

En fi, un Nadal diferent que no per això és menys.

Molt bon Nadal a tots i totes, especialment a aquells que també esteu fora de casa.

Comments
HAZ TÚ LO MISMO. 

–¿Y quién es mi prójimo?
 Jesús le respondió:
–Un hombre que bajaba por el camino de Jerusalén a Jericó fue asaltado por unos bandidos. Le quitaron hasta la ropa que llevaba puesta, le golpearon y se fueron dejándolo medio muerto. Casualmente pasó un sacerdote por aquel mismo camino, pero al ver al herido dio un rodeo y siguió adelante. Luego pasó por allí un levita, que al verlo dio también un rodeo y siguió adelante. Finalmente, un hombre de Samaria que viajaba por el mismo camino, le vio y sintió compasión de él. Se le acercó, le curó las heridas con aceite y vino, y se las vendó. Luego lo montó en su propia cabalgadura, lo llevó a una posada y cuidó de él. Al día siguiente, el samaritano sacó dos denarios, se los dio al posadero y le dijo: ‘Cuida a este hombre. Si gastas más, te lo pagaré a mi regreso.’ Pues bien, ¿cuál de aquellos tres te parece que fue el prójimo del hombre asaltado por los bandidos?
 El maestro de la ley contestó:
–El que tuvo compasión de él.
Jesús le dijo:
–Ve, pues, y haz tú lo mismo.

 Lc 10, 29-37
Al leer este texto de Gandhi me vino a la cabeza la parábola del buen samaritano, y la incidencia que ha tenido en toda la vida de Fernando Cardenal, tal y como él nos contaba en Managua este verano pasado. 

HAZ TÚ LO MISMO. 

–¿Y quién es mi prójimo?
 Jesús le respondió:
–Un hombre que bajaba por el camino de Jerusalén a Jericó fue asaltado por unos bandidos. Le quitaron hasta la ropa que llevaba puesta, le golpearon y se fueron dejándolo medio muerto. Casualmente pasó un sacerdote por aquel mismo camino, pero al ver al herido dio un rodeo y siguió adelante. Luego pasó por allí un levita, que al verlo dio también un rodeo y siguió adelante. Finalmente, un hombre de Samaria que viajaba por el mismo camino, le vio y sintió compasión de él. Se le acercó, le curó las heridas con aceite y vino, y se las vendó. Luego lo montó en su propia cabalgadura, lo llevó a una posada y cuidó de él. Al día siguiente, el samaritano sacó dos denarios, se los dio al posadero y le dijo: ‘Cuida a este hombre. Si gastas más, te lo pagaré a mi regreso.’ Pues bien, ¿cuál de aquellos tres te parece que fue el prójimo del hombre asaltado por los bandidos?
 El maestro de la ley contestó:
–El que tuvo compasión de él.
Jesús le dijo:
–Ve, pues, y haz tú lo mismo.
Lc 10, 29-37
Al leer este texto de Gandhi me vino a la cabeza la parábola del buen samaritano, y la incidencia que ha tenido en toda la vida de Fernando Cardenal, tal y como él nos contaba en Managua este verano pasado. 

Comments

Gandhi dixit.

Comments
Why Indian people don’t use toilet paper? Here are some reasons!

Why Indian people don’t use toilet paper? Here are some reasons!

Comments

Sobre la Pau i la No-violència. 

Trobo que el 

Oh God, please bring no harm to him, I want no harm to come to him.

de Gandhi s’assembla molt al

Pare, perdona’ls, que no saben el que fan.

de Jesús. (Lc 23,34)

Comments